Manifestació I

Ha passat una setmana desde la manifestació catalanista a Barcelona. La veritat és que crec que va ser un èxit, ja que clàrament es podia apreciar que hi havia cents de milers de persones (em dona igual el número exacte pensant que estem en plena campanya comercial de nadal) i el que és millor, era una assistència transversal a la societat: es manifestaven joves independentistes, gent madura amb fills i gent gran, segurament nostàlgica de les lluites de fa uns anys. La veritat, per mi un èxit, ja que sembla que l’orgull de ser catalanista comença a despertar.

En la meva opinió, els darrers 8 anys han estat nefastos per Catalunya: el tema de les infraestructures ho porto dient fa més de 4 anys a tothom qui em coneix i ara resulta que tothom desperta. Les dues darreres eleccions a la Generalitat, ha estat el motiu pel qual he canviat el signe del meu vot: la darrera legislatura d’en Pujol, va haver-hi una absència increïble d’il·lusió i ganes de millorar el país, era un projecte esgotat que a més a més de la falta d’idees, es veia atenallada per la majoria del PP a Espanya. Llavors arriba el Tripartit amb en Maragall al cap davant i el que havien de ser noves idees, es converteix en una olla de grills en que clarament no hi ha un projecte de país comú: els d’iniciativa que volen parar les carreteres, centrals nuclears, etc perque un altre (utòpic) país és possible; ERC que s’emborratxa d’èxit (aquesta paraula apareix massa) i es creu que pot resoldre els problemes del món (que pel que sembla es redueix a Espanya): reunió amb ETA i pactes sense contrapartides per apuntalar al Gepeto (un sabater que està acostumat a mentir). Finalment el PSC, que tot i que s’anadona que potser falten infraestructures, no fa gaire: no vol molestar massa als seus socis de govern (Bracons d’un sol carril :-), idenfinició per la MAT, 4rt cinturó, etc.) i no s’atreveix a reclamar res al PSOE.

Aquesta darrera legislatura és la que pinta pitjor: tenim un govern absolutament subordinat a Madrid, on ERC es limita a fer molta retòrica però a mantenir la butaca i que la màxima prioritat de tothom serà en clau espanyola: el PSOE (el PSC ha deixat d’existir amb la marxa d’en Maragall) dient o callant el que sigui per a que el Gepeto guanyi o no perdi massa, el PP el mateix a la inversa i la resta (CiU, ERC i IC) volent ser decisius a Madrid, independentment que a Catalunya el govern que hi hagi sigui catastròfic.

Ens esperen temps durs on només la població podem canviar aquest signe.